A les 3am de la passada nit de dilluns arribem a Montevideo, la capital d’Uruguai. La primera nit la vam passar al hotel Palacio ** per uns 45$. Un hotelet de 200 anys d’antiguitat molt ben conservat i amb un cert encant. Tot un luxe per nosaltres, motxilleros.
Com sabeu estem esperant que arribi l’autocaravana des d’Europa, en principi hauria de ser-hi aquí un dia abans de la nostra arribada però res... Segons indica la web de la companyia, s’espera un delay d’un parell de dies, així que decidim esperar-la en algun ‘hostel’ el qual ens costi menys ‘plata’. Una dada rellevant i inesperada d’Uruguai, és que NO és gens barat, sinó que els preus són els mateixos que a Catalunya i inclús, més elevats (però no a la par amb els salaris).
.JPG)
.JPG)
Així doncs sortim en busca d’un lloc per dormir + econòmic i a poder ser, prop d’on estem degut a tots els paquets que portem. Tirem un parell de carrers avall i ens trobem un antro amb el nom de ‘Hostal Posada del Puerto’. L’edifici en si ens crida l’atenció, antic i amb una estructura molt curiosa. Al entrar sentim una forta pudor, però el preu de 12€ (1 hab.doble sense bany. Sí, no és barat) ens provoca un efecte ‘Dory’ esborrant la memòria dient: tornem d’aquí un moment amb les maletes, guarda’ns l’habitació.
A mida que fem vida al ‘hostel’ la realitat va aflorant... Hi havia un va i ve de noies i asiàtics, que feia sospitar bastant. L’habitació tenia el seu encant i tot, però la pudor a gat mort cada instant es feia més insuportable, vam detectar que venia de l’habitació de la dona que se’n feia càrrec de l’edifici. Segurament yonkie en un passat.
La idea d’abandonar Montevideo i anar a veure la germana del Òscar a Punta del Diablo a 400 km, cada vegada anava agafant més pes. Aquesta és la foto de presentació que ens va enviar la Cris (germana del Òscar):
El dimecres, 2º dia a Montevideo, decidim “callejear” per la ciutat. Ens trobem una tenda de productes naturals i ecològics i xerrem amb ells sobre la producció d’aquest tipus de menjar, cada cop més estès a Uruguai però que encara no té cap regulació governamental, no sabem si per bé o malament. Continuem caminant i comprem una mica de fruita a uns yonkis (n’està ple), hi ha molta droga circulant per la ciutat, li diuen ‘pasta base’, i són les restes de la cocaïna. Són molts els que ens aconsellen no anar pel carrer de nit. El taxista ens va dir que ara l’ambient està molt bé, que ja no n’hi ha tantes “matanzas” com abans.
Però bé, el dia va acabar sent profitós, vam fer tot el papeleo i tràmits que vam poder per la retirada de l’auto, la resta no ho podrem fer fins que ja la tinguem aquí. En un dels tràmits ens van dir que NO quedaven un parell de dies més, sinó queden mínim 4 dies per arribar l’auto! La congestió marítima és tal que al port de Zarate (Argentina) el vaixell ha estat atracat varis dies sense poder accedir-hi.
Rebuda aquesta notícia, ens vam desinflar bastant i sense més, vam anar al hostal a menjar i dormir. Just aquella nit, de matinada vam començar a sentir veus fortes parlant algun idioma asiàtic i no gaire amistós, la yonkie del hostal dient ‘Silenciooooo’, entre una cosa i l’altre, vam passar la nit com vam poder.
L’endemà al matí, dijous, ben d’hora ja estàvem de peu i els dos preparats per marxar de Montevideo i anar a Punta del Dibalo a veure la Cris (ho teníem clar, no va fer falta ni parlar-ho entre nosaltres). Tot i que marxar no era el més lògic degut al trajecte que ens esperava per pocs dies i carregar totes les bosses, però la veritat, és que necessitàvem marxar de la ciutat, veure natura, respirar aire fresc i sobretot, tornar a abraçar a la Cris després de 10 mesos sens veure-la! Així que menjar alguna cosa que teníem, fer maletes, acomiadar-nos de la ‘mestressa’ i a agafar busos a corre cuita, 400km ens esperen.
Bye bye Montevideo, tornarem quan ens confirmin que l’autocaravana està descarregada i llesta per començar la ruta! Quines ganes que tenim de tenir la nostra caseta ja!
.JPG)
