SPAIN: Surfing Lanzarote, Islas Canarias (SURF SPOT #0)

2012-10-10

Dilluns 29 arribada a la platja de Famara, la més coneguda i massificada de Lanzarote parlant de surf…moltes escoles, moltes botigues, molt ambient, molt turísta…busco la meva tenda, amb la que vaig estar parlant per mail dies anteriors, concretant preus… Famara Power, es diu la tenda. Em treu un parell de taules bic, una d’epoxy 6,8 molt gran i una de fibra de l’any de la picó que pesava més que jo de l’aigua que havia xuclat… per últim treu d’una funda vermella una taula d’epoxy, una ...


Byrne, 6.4 18 ¾ i 2 ½ , idèntica a la meva de fibra, "la perla negra"…sense dubtar-ho ni un moment la fico a la funda i me l’enduc. Una setmana de lloguer per mi solet, de conya. Feia temps que tenia curiositat per l'epoxy.


Sense perdre ni un moment anem a la platja de Famara, estudio la situació; series de bons períodes, 14, 15 segons, onades per sobre del cap i com que la platja és tant gran sembla que estiguis sol al aigua. El vent ho destrossa tot i les onades cauen i es trenquen com babes, però per provar la taula nova ja està bé.
A l’aigua comparteixo sessió amb un quants nanus d’allà, un parell d’horetes, a sopar i dormir.
Dimarts comença malament, núvols i molt vent, però molt. Així que aprofitem per continuar visitant els meravellosos tresors que guarda l’illa de Lanzarote. Aquest cop toca la Cueva de los verdes. una cova de 7Km de llarg que va des d’un volcà fins gairebé la vora de la platja…

Durant el dia va creixent el mono de surf així que a última hora decideixo anar a buscar alguna platja arraserada del vent on shore. La meva idea és buscar per la costa est, la costa de Teguise, penso que si ha estat bufant tant fort durant tot el dia alguna onada es deu haver format. Bingo!!!, trobo una onada a la platja de las Cucharas, sinó recordo malament. L’onada comença trencant a 10 metres en paral·lel a un espigó que també està paral·lel a la platja, un xic radical tot plegat però les hores que eren i el mono que portava no em deixen gaires opcions més, així que a l’aigua.

En dos segons estic a l’aigua i remant cap a la onada "asesina" , no és molt llarga però si que és gran i ràpida, un cos i mig i com que el fons és de roca s’aixeca de sobte. Take off al límit i a volarrrrrrrrrrrrrrrrrr…..fotos, gent mirant….en una hora es fa fosc i he de sortir. 

 

Dimecres el vent continua bufant amb força així que el parc natural de Timanfaya ens espera. Camells, volcans, terres àrides calentes, llengües de lava,,, allò sembla la fi del mon.


Per la tarda ja a última hora decidim anar a la mateixa costa del dia anterior a fer surf. Aquest cop el cotxe ens porta una mica més amunt, a la costa nord-est a prop del municipi d’Arrieta, que te nom basc. La platja de la Garita amb un espigó rollo Califòrnia així amb pals i tal. L’onada és super orillera, només te com a molt un recorregut de 5/10 metres i pafff, tanca tota de cop. Però "menos da un lago", així que neoprè curt i a l’aigua. Hi havia 4 persones més, locals d’allà, em diuen que si agafo onades que cridi i ells s’apartaran, que raro, més tard veig que encara estan aprenent. Tot i així passem una bona estona tots plegats. Una tu, una jo...aquesta els dos...cerrón, otro cerrón, menys mal que el fons és de sorra que sinó sortirien amb el cap obert.


Dijous 1, m'entres els companys catalans estan tenint un mar fantàstic d’un cos passat i series super ordenades amb sol, jo aquí a Lanzarote en pantalons curts i samarreta de mànigues…avui és el gran dia, m’esperà una gran sorpresa…

El matí s’aixeca assolellat i sense vent, des de l’habitació del meu apartament es veuen línies perfectes no molt grans però surfejables 100%, ja és estrany veure onades a la costa sud-est de Lanzarote, però amb el vent que ha estat bufant durant tants dies del nord el mar està fantàstic. 

. 
Avui toca platja tot el dia, lleaaaaaaaa, surf, surf i surffffff…el destí del matí és la punta més punta de la costa nord, just davant de l’illa La Graciosa. Allà hi ha una platja d’uns 500 m de llarg anomenada el Mojón Blanco. 



No hi ha ningú a l’aigua, però fora un parell de furgos amb taules…"us he dit que Lanzarote és el paradís de les VW T5? Hi ha moltes, moltissimes, no ho entenc, per que mira que son cares"

…sense pensar-ho gaire em poso el neoprè i cap a l’aigua. Aigua transparent amb fons de sorra que l’hi dona aquest toc paradisíac, amb una muntanya que arrenca des de la sorra i s’enlaira uns 200 m. És un beach break així que el pic és variable i poc consistent, però cap problema, desprès d’un parell de wipe outs em desperto i començo a fer un bon surf. Va ser el primer cop que he hagut de deixar de mirar cap el fons de l’aigua per que veia coses negres que es movien i no transmetien gaire confiança. Tot i això el bany ha sigut fantàstic i es que el lloc era captivador e immensament bonic. 


Per la tarda i desprès d’un bon àpat ens dirigim al poble de La Santa. La Santa!!!….en els meus pensaments sobre aquell lloc sempre sortia la por, les big waves, de only locals i sobretot de gent molt bona ja que el fons volcànic no et permet cap errada de principiant. Donades aquestes opinions meves, mai havia pensat en ficar-m’hi en aquella onada, però si d’anar-la a veure.
La gran sorpresa del dia fou al arribar al parc aquàtic de La Santa, i perquè parc aquàtic? per que allà hi ha onades per tots els gustos, per totes les edats, per tots els nivells. Des de l’onada més somiada per un longboarder, passant per dretes i esquerres fins l’onada més guapa que he vist mai a la meva vida. La Santa, així és diu el l'spot.


La Santa: una onada que des de fora sembla normal, sembla una més, però no, per entrar i sortir ho has de fer directament per les roques infectades d’eriçons i de la corrent que intimida amenaçant estampar-te contra un troç de lava. El mar estava fantàstic, sense vent, series molt espaiades i ones per sobre del cap.
Després de flipar durant una bona estona davant d’aquell lloc, d’aquell jardí d’onades, decideixo llençar-me a l’aigua.

Entro per un petita baia on trencava un onada longboarder, molt lenta, molt llarga. Un primer contacte amb aquell meravellós paradís d’onades.

Desprès d’agafar unes esquerres ben llargues i veient que a 500 metres aixecava una onada perfecta amb un suau vent terral, giro la meva taula d’epoxy i començo a remar fins aquell pic. Una excursió d’un quart d’horeta remant, però que no es va fer llarg per que cada cop que m’hi acostava més anava apreciant la perfecció de La Santa. Al arribar em quedo a un costat per veure com esta el tema, em capbusso per veure el fons i descobreixo que quan l’onada ve i xucla l’aigua només queda mig metret d’aigua i unes roques ben maques…cosa que em va deixar com 10 minuts pensant en el perill del lloc i les possibilitats d’obrir-me el cap.

Al pic hi havia unes 7 o 8 persones entre elles locals de 30 anys i un parell de noies, a més un "Guiri" que es movia con un peix.

Quan venia la serie tots remaven cap a dins i es que l’onada impactava amb el fons de lava xuclant molta aigua i aixecant-se de cop per sobre d’un cos sencer. Veia que els locals es rifaven les onades, tu cap a la dreta i tu cap a l’esquerra. Allò era una màfia. vaig entendre que pillar onades seria treball dur. Sense perdre més temps vaig posicionar-me al ben mig del pic, remant després d’una serie de 4 onades maquisimes, que va deixar a tothom on jo estava mirant l’espectacle. Aquella era la meva oportunitat; vaig començar a remar fins l’inside i de sobte sento "Cuidado campeón", era un tio que estava sol al pic, a uns 20 metres de mi i ja m’estava advertint que m’apartes. Així va ser, el tio va remar l’última de la serie, una onada ben gran i va arribar a mi ens mil·lesimes de segons, l’esprai que va treure quant va passar a zero coma de mi va ser espectacular, semblava que estava plovent…La veritat és molt motivant quan estàs a l’aigua amb gent de tant nivell…allà vaig estar un parell de series sense pillar res i es que la cosa estava complicada, a vegades intentava fer el take però veia les roques com em deien vine, vine….va arribar la meva onada i armat de confiança i concentració em vaig llençar, un take radical, al límit, recta, un bottom ràpid i curt, posició de velocitat a sobre la taula i a corre. Aquella primera onada va canviar la meva vida envers el surf. Mai havia surfejat una onada d’aquest tipus, allò era una bomba d’onada, sense discriminar les meves estimades onades del Mediterrani però es que aquella onada era perfecció en estat pur, velocitat extrema.

La segona onada que vaig agafar vaig decidir trencar una mica el llavi sense arriscar massa encara, pel tema de les roques. Un altre bottom i a la cresta un cop més.

L’adrenalina fluïa des de la meva taula fins a les meves mans, estava totalment fora de mi…  


Així va acabar el meu millor dia de surf, amb una posta de sol sencera per l’horitzó de l’oceà Atlàntic i la sensació d’haver surfejat una onada molt potent i perillosa.



Recordes aquells primers dies que entraves a l’aigua i al marxar a dormir tot et donava voltes? Que sembla que estiguis flotant? – Doncs així vaig anar a dormir aquella nit, flotant entre onades.

Divendres vaig aixecar-me amb el únic pensament d’anar a surfar La Santa. Dit i fet, esmorzar maxi ràpid i 20 quiilòmetres fins el parc aquàtic.

Vaig passar el matí envoltat dels locals mes joves, xavals més de la meva edat i menys i tot. Des de 20 anys fins a 29, estavem uns 7 a l’aigua. El xavals volaven, entre aeris i esprais explicaven acodits amb aquell accent que tenen els de les Illes Canàries, caxondos com ells mateixos. Es reien d’un company seu que estava aprenent i l’imitaven sobre la taula. Que cabrons i es que en saben tant que es poden permetre el luxe de fer tonteries a sobre les seves mini taules com si estiguessin sobre terra ferma.
Vam anar a dinar al poble, a un bar que es deia El Quemao. Llavors vaig recordar que allà hi havia un pic que l’hi deien el Quemao, igual de perillós que La Santa.


Pescaito frito, fruits del mar i un gelat. Dins el bar hi havien moltes fotos d’aquella onada. Vaig sortir del bar, i babummm!!! El Quemao estava funcionant. A l’agua. La digestió!!! La digestió a l’aigua. "No ho proveu a casa" Un parell d’onades però no acabava d’obrir bé, els locals diuen que necessita més mar per funcionar correctament. Sense dubtar-ho ni un segon poso rumb a La Santa, una altre excursió a rem de 500 m. més. Allà vaig passar la resta de la tarda…




Dissabte seria un dia de comiat amb l’illa i es que estava bastant cansat i no ho havia notat. Ho vaig descobrir un cop em vaig posar a l’aigua.

Pel matí vam estar a unes piscines naturals que es formen quan la marea està baixant. I per la tarda la platja San Juan esperava amb onades de ¾ de cos.  


Es una platja ubicada a prop de Famara, per aquest motiu vam trobar molts surfistes. Era marea baixa completa i com que feia tres dies havia sigut lluna plena, la marea era molt més accentuada. A l’aigua uns 15 surfers, entre nens, i estrangers que no sabien ben bé on estaven ja que els wipe outs que veia era de pel·lícula, els meus inclosos…llavors vaig entendré que estava cansat, que portava una setmana fent surf com un boix i que era hora de retirar-se dignament.

De tornada remant a la sorra vaig girar el cap mirant l’onada tant preciosa que sortia amb la silueta de la illa de la Graciosa al fons i vaig pensar allò que sempre es pensa. "Vull que aquesta sensació de tranquil·litat, pau i harmonia ompli el meu cos i perduri per sempre i així ho pugui recordar durant molt temp". 


L’hora de tornar la taula és un moment molt dur, i més quan has tingut tantes sensacions increïbles i difícils d’explicar. Jo faig un símil amb les noies; imagina el moment del comiat després d’una setmana d’estar amb ella i viure sentiments molt forts … sempre he odiat els comiats així que vaig anar per feina. vaig deixar la taula i em vaig comprar una funda pel meu nou longboard 9 peus que m’espera a casa "allà les coses son un 15-20 % més barat" amb aquell pensament de retrobar-me amb la meva nova taula a Catalunya i la il·lusió que sempre fa tornar a surferjar les onades de casa teva , vaig anar recollint amb una mica més d’optimisme i felicitat que quan em vaig haver de desfer de la Taula de surf. 
.
En l'últim sopar abans de marxar em van preguntar que pensava d'aquella setmana a Lanzarote, i jo vaig respondré sense pensar-ho... -He surfejat molt i onades molt difícils, un parell de punxes d'eriçó als peus, tot i això estic viu, així que hem de continuar buscant ones més difícils encara, més grans...

El vol JK6251 espera per porta-me a casa. Com sempre les tornades dels surftrips son molt plàcides. Milers d’imatges venen i van i tornen a venir, penses on ho podries haver fet millor i on ho has fet tant bé que tu mateix tornes a excitar-te.

Posar els peus a Barcelona es dur i més quan fa només unes hores la calor i les onades convidaven a posar-te a l’aigua tot el dia.

Ara aquí, a casa, el fred i la manca d’onades conviden a hivernar i no sortir del llit fins el proper cop de mar.