Ok! Índia...
Si creieu que Austràlia, New Zealand, Polinèsia, Illes Cook o Indonèsia han sigut una gran aventura, prepareu-vos per passar a un altre nivell... el nom d’aquest és Índia.
En dues entrades explicarem la nostra primera setmana a la ciutat de Bangalore, capital de l’estat de Karnataka, buscant un cotxe per començar la volta a Índia amb una missió que sembla impossible; trobar onades!
Bangalore; és una ciutat de només 10 milions de persones, sí, sí! Més que tota Catalunya. No és estrany ja que Índia té un index de població superior al BILIÓ de persones. Alucina vecina! Ja us podeu imaginar, aixeques una pedra i en surten 1.000! L'Índia és una federació de 28 estats, que tenen, cadascú, un parlament i
un govern; a més, la República també inclou 6 territoris, governats per
un administrador designat pel govern central, i el territori nacional
de la capital, Nova Delhi.
Junt amb el Gilles, el company belga que vam conèixer a les Gili de Lombok, vam arribar a l’aeroport després de dos vols infernals des de Bali, fent escala a Kuala Lumpur. Just aterrar ens va rebre l’Arvind, l’amic indi del Gilles, el qual va estar un temps treballant a Bèlgica.
El trajecte des de l’aeroport a l’apartament del Kupi, on passarem una setmana (el doble de l’esperat), va ser una experiència que no li sabem trobar un adjectiu sòlid... potser podríem dir que traumàtica?! Si Indonèsia és impactant a nivell cultural i rudimentari, Índia impacta per una pobresa extrema, absència de lleis i disciplina, provocant un caos autèntic... però sobretot impacta per la gran diferencia envers a la majoria de cultures modernes, sense cap noció de que vol dir civisme i cultivant encara aquelles tradicions que nosaltres les classificariem de inhumanes.
Endinsar-te a qualsevol ciutat d’aquest immens país és com retrocedir en el temps mínim 100 anys. Les ciutats, semblen acabades de sortir d’una guerra civil. Moltes, però moltíssimes, deixalles al mig del carrer que són degustades per vaques, gossos i camells. Edificis mig derruïts i els colors de les façanes demostren que han estat massa temps sota el sol. I per descomptat, el caos circulatori i l’incesant 'pitar' dels cotxes fan que entenguis que això no és el planeta terra, això és un altre món. Aquí els turistes són els indis provinents de qualsevol dels 28 estats, nosaltres som extraterrestres, no turistes, així que ens tractaran com a tals allà a on anem, ja us anirem explicant...
Després de les primeres sensacions vam arribar a l’apartament del Kupi, un indi informàtic amic de l’Arvind, que ens va obrir les portes de casa seva els dies que fes falta molt amablement i sense anim de lucre. Per flipar, eh! Molta gent treballa en l’àrea de les IT (informàtica) donat que Bangalore és una potencia mundial en aquest món, comparable a Silicon Valley (CA); les grans companyies estableixen aquí centrals de servei d’atencio al client i de desenvolupament de programes. I ens els cursos acadèmics a part d’impartir matèria relativa a l’informatica, els ensenyen a simular l’accent d’un americà.
Casa del Kupi es troba a una part de la ciutat bastant “privilegiada”, és un gran àtic amb una immensa terrassa amb vistes a la ciutat, les postes de sol eren realment màgiques. Aquí vam estar una setmana sencera intentant entendre certes coses d’aquest país. Dormint al terra amb un matalàs que no superava els 5 cm. Aquí la llum o l’aigua funciona tant malament com la Renfe a Catalunya, massa gent.
Ens van explicar que com a veïnes teníem una escola exclusivament de noies. Sorprenent, ja que nosaltres només veiem com es passaven tot el dia rentant roba de sol a sol. Ens preguntem quina assignatura deu ser?¿? Un dia va caure una forta tempesta acompanyada de calamarsa. No sabem si és molt habitual, però suposem que no, degut a la reacció desmesurada d’alegria de les nostres veïnes, era com si nevés a Múrcia.
Per acabar d’arrodonir-ho, l’àtic no disposava d’una cuina pròpiament dita, descartant la posibilitat de cuinar i obligant-nos a llençar-nos al carrer cercant quelcom decent per menjar. Diem quelcom decent perquè aquí el menjar és l’altre handicap, tot és super picant, més que Indonèsia, els plats típics son cuinats amb una gran barreja d’especies i els olis estan gairebé tant contaminats com l’aigua corrent. Tot servit amb uns plats de ferro que quasi no els hi passen aigua després de cada àpat. Això és igual a diarrea assegurada.
Com era d’esperar el tercer dia estàvem els tres malalts, un parell de dies amb gastroenteritis amb tot el que comporta... Vam estar 3 dies menjant torrades amb melmelada i a partir d’aquí vam entendre que els nostres estómacs no estan preparats pel menjar local.
Esmorzen un tipus de ‘crep’ més que greixos i fastigós acompanyat de diferents salses tant variades i picants que van des del iogurt amb all a la menta amb patates. Buagh!!! (La Cris quan sent la peculiar pudor a ‘fritanga’ de la ‘Masala Dosa’ encara li entren arcades!). I per dinar absolutament el mateix i si encara tens gana, pots provar de sopar el mateix.
El primer dia vam menjar picant tots els àpats, inclòs l’esmorzar. Mortal si no ets un fanàtic del picant. Amb una mica de sort pots trobar “hotels (per menjar, no dormir) o restaurants familiars”, en els quals tenen una mica més de varietat, bàsicament un plat amb arròs al centre o espaguetis xinesos, amb 4 salses picants i pa. El ‘PA’, l’apreciat pa! Segur i bo, no et traeix. Aquí hi ha una gran varietat de pa, però tot en forma de crep, tots boníssims
Si quieres adelgazar, Índia es el lugar!
Si ens preguntessin, com es viu a Índia? Diríem que encara no podem contestar, necessitem més temps per processar tota la informació. És complicadíssim respondre a aquesta pregunta i més treure’n una conclusió sòlida, però el que sí que podem dir amb certesa és que és com viure enmig d’un zoo, animals i humans en harmonia, sense lleis i envoltats dels seus propis residus, ja que encara no saben que és el servei de recollida de brossa. Tenen dos opcions; deixar-la al carrer o cremar-la.
És increïble la gran diversitat animal que hi trobes a les ciutats, i encara més increïble com estan acostumats a la presencia humana, els cotxes, motos, tuk-tuk,... caminen i travessen els carrers com un ciutadà més. De moment em compartit els carrers de la ciutat amb camells, vaques, búfals, àligues, corbs, elefants, mussols, micos, esquirols, porcs, gossos, gats i ovelles. I potser ens en deixem algun...
Com heu vist al vídeo, la forma més fàcil de moure’t és en tuk-tuk, una mini moto de 125 cc. amb sostre i seients per dues persones al darrera (però ja n’hem vist un amb 8 persones + conductor!), molt econòmic i relativament ràpid ja que es podem moure àgilment entre els milers de cotxes i camions. En vam agafar uns quants per fer una mica de turisme a la ciutat i provisionar-nos de quatre coses bàsiques com una targeta de telèfon, un stick usb internet, i roba per disfressar a la Cris... la roba de les dones és molt peculiar o potser millor dit, no gaire innovadora. Vestint-se totes iguals però amb el luxe de poder escollir entre 3 tipus de vestit, però bàsicament uns pantalons tipus malles o amples, una samarreta que arriba, mínim, per sobre el genoll i un mocador per tapar el cos o la cara, com si no n’hi hagués prou. Ensenyar les espatlles és obsés però en canvi la panxa o el melic no és un problema.
El problema principal no és que et mirin sinó de la manera descarada i bruta amb la que ens miren, per això creiem que vestint a l’estil indi evitaríem les mirades, però no va ser així, tot i anar disfressats les mirades penetrants dels indis continuaven incomodant-nos.
I la Crisineta.,.,. cada dia tapant-se per evitar mirades però malauradament, sense èxit i passant una calor de mil dimonis. És una sensació que encara no havia experimentat fins ara, sentir-te atravessat per les mirades, tornar-lis la mirada de la mateixa manera esperant un canvi d’actitud però res.,.,. simplement continuen mirant, cap problema. Provocant una sensació difícil d’expressar però bàsicament, contrària a la llibertat... La solució; caminar pels carrers mirant endavant i evitant els ulls dels locals, així minvava el sentiment de ‘rabia’ que produeixen.
Voltant per la ciutat te’n adones que l’únic esport que tenen el practiquen a qualsevol racó, plaça o carrer. Es tracta del Cricket, un esport un xic avorrit i que encara no sabem exactament com funciona, segurament perquè no ens interessa gaire, però el que sí sabem és que es passen el dia intentant golpejar amb un pal pla una pilota a l’estil beisbol. Vam tenir la sort de poder jugar amb uns nens al parc central de Bengaluru, un dels pocs llocs que vam visitar per no dir l’únic...
Continuarà en breu... T'ha agradat l'entrada, fes una donació per poder continuar amb LanostraVolta.
Junt amb el Gilles, el company belga que vam conèixer a les Gili de Lombok, vam arribar a l’aeroport després de dos vols infernals des de Bali, fent escala a Kuala Lumpur. Just aterrar ens va rebre l’Arvind, l’amic indi del Gilles, el qual va estar un temps treballant a Bèlgica.
El trajecte des de l’aeroport a l’apartament del Kupi, on passarem una setmana (el doble de l’esperat), va ser una experiència que no li sabem trobar un adjectiu sòlid... potser podríem dir que traumàtica?! Si Indonèsia és impactant a nivell cultural i rudimentari, Índia impacta per una pobresa extrema, absència de lleis i disciplina, provocant un caos autèntic... però sobretot impacta per la gran diferencia envers a la majoria de cultures modernes, sense cap noció de que vol dir civisme i cultivant encara aquelles tradicions que nosaltres les classificariem de inhumanes.
Després de les primeres sensacions vam arribar a l’apartament del Kupi, un indi informàtic amic de l’Arvind, que ens va obrir les portes de casa seva els dies que fes falta molt amablement i sense anim de lucre. Per flipar, eh! Molta gent treballa en l’àrea de les IT (informàtica) donat que Bangalore és una potencia mundial en aquest món, comparable a Silicon Valley (CA); les grans companyies estableixen aquí centrals de servei d’atencio al client i de desenvolupament de programes. I ens els cursos acadèmics a part d’impartir matèria relativa a l’informatica, els ensenyen a simular l’accent d’un americà.
Casa del Kupi es troba a una part de la ciutat bastant “privilegiada”, és un gran àtic amb una immensa terrassa amb vistes a la ciutat, les postes de sol eren realment màgiques. Aquí vam estar una setmana sencera intentant entendre certes coses d’aquest país. Dormint al terra amb un matalàs que no superava els 5 cm. Aquí la llum o l’aigua funciona tant malament com la Renfe a Catalunya, massa gent.
Ens van explicar que com a veïnes teníem una escola exclusivament de noies. Sorprenent, ja que nosaltres només veiem com es passaven tot el dia rentant roba de sol a sol. Ens preguntem quina assignatura deu ser?¿? Un dia va caure una forta tempesta acompanyada de calamarsa. No sabem si és molt habitual, però suposem que no, degut a la reacció desmesurada d’alegria de les nostres veïnes, era com si nevés a Múrcia.
Per acabar d’arrodonir-ho, l’àtic no disposava d’una cuina pròpiament dita, descartant la posibilitat de cuinar i obligant-nos a llençar-nos al carrer cercant quelcom decent per menjar. Diem quelcom decent perquè aquí el menjar és l’altre handicap, tot és super picant, més que Indonèsia, els plats típics son cuinats amb una gran barreja d’especies i els olis estan gairebé tant contaminats com l’aigua corrent. Tot servit amb uns plats de ferro que quasi no els hi passen aigua després de cada àpat. Això és igual a diarrea assegurada.
Com era d’esperar el tercer dia estàvem els tres malalts, un parell de dies amb gastroenteritis amb tot el que comporta... Vam estar 3 dies menjant torrades amb melmelada i a partir d’aquí vam entendre que els nostres estómacs no estan preparats pel menjar local.
Esmorzen un tipus de ‘crep’ més que greixos i fastigós acompanyat de diferents salses tant variades i picants que van des del iogurt amb all a la menta amb patates. Buagh!!! (La Cris quan sent la peculiar pudor a ‘fritanga’ de la ‘Masala Dosa’ encara li entren arcades!). I per dinar absolutament el mateix i si encara tens gana, pots provar de sopar el mateix.
El primer dia vam menjar picant tots els àpats, inclòs l’esmorzar. Mortal si no ets un fanàtic del picant. Amb una mica de sort pots trobar “hotels (per menjar, no dormir) o restaurants familiars”, en els quals tenen una mica més de varietat, bàsicament un plat amb arròs al centre o espaguetis xinesos, amb 4 salses picants i pa. El ‘PA’, l’apreciat pa! Segur i bo, no et traeix. Aquí hi ha una gran varietat de pa, però tot en forma de crep, tots boníssims
Si quieres adelgazar, Índia es el lugar!
Si ens preguntessin, com es viu a Índia? Diríem que encara no podem contestar, necessitem més temps per processar tota la informació. És complicadíssim respondre a aquesta pregunta i més treure’n una conclusió sòlida, però el que sí que podem dir amb certesa és que és com viure enmig d’un zoo, animals i humans en harmonia, sense lleis i envoltats dels seus propis residus, ja que encara no saben que és el servei de recollida de brossa. Tenen dos opcions; deixar-la al carrer o cremar-la.
És increïble la gran diversitat animal que hi trobes a les ciutats, i encara més increïble com estan acostumats a la presencia humana, els cotxes, motos, tuk-tuk,... caminen i travessen els carrers com un ciutadà més. De moment em compartit els carrers de la ciutat amb camells, vaques, búfals, àligues, corbs, elefants, mussols, micos, esquirols, porcs, gossos, gats i ovelles. I potser ens en deixem algun...
Com heu vist al vídeo, la forma més fàcil de moure’t és en tuk-tuk, una mini moto de 125 cc. amb sostre i seients per dues persones al darrera (però ja n’hem vist un amb 8 persones + conductor!), molt econòmic i relativament ràpid ja que es podem moure àgilment entre els milers de cotxes i camions. En vam agafar uns quants per fer una mica de turisme a la ciutat i provisionar-nos de quatre coses bàsiques com una targeta de telèfon, un stick usb internet, i roba per disfressar a la Cris... la roba de les dones és molt peculiar o potser millor dit, no gaire innovadora. Vestint-se totes iguals però amb el luxe de poder escollir entre 3 tipus de vestit, però bàsicament uns pantalons tipus malles o amples, una samarreta que arriba, mínim, per sobre el genoll i un mocador per tapar el cos o la cara, com si no n’hi hagués prou. Ensenyar les espatlles és obsés però en canvi la panxa o el melic no és un problema.
El problema principal no és que et mirin sinó de la manera descarada i bruta amb la que ens miren, per això creiem que vestint a l’estil indi evitaríem les mirades, però no va ser així, tot i anar disfressats les mirades penetrants dels indis continuaven incomodant-nos.
I la Crisineta.,.,. cada dia tapant-se per evitar mirades però malauradament, sense èxit i passant una calor de mil dimonis. És una sensació que encara no havia experimentat fins ara, sentir-te atravessat per les mirades, tornar-lis la mirada de la mateixa manera esperant un canvi d’actitud però res.,.,. simplement continuen mirant, cap problema. Provocant una sensació difícil d’expressar però bàsicament, contrària a la llibertat... La solució; caminar pels carrers mirant endavant i evitant els ulls dels locals, així minvava el sentiment de ‘rabia’ que produeixen.
Voltant per la ciutat te’n adones que l’únic esport que tenen el practiquen a qualsevol racó, plaça o carrer. Es tracta del Cricket, un esport un xic avorrit i que encara no sabem exactament com funciona, segurament perquè no ens interessa gaire, però el que sí sabem és que es passen el dia intentant golpejar amb un pal pla una pilota a l’estil beisbol. Vam tenir la sort de poder jugar amb uns nens al parc central de Bengaluru, un dels pocs llocs que vam visitar per no dir l’únic...
Continuarà en breu... T'ha agradat l'entrada, fes una donació per poder continuar amb LanostraVolta.
