El poble d’Ubud és conegut arreu de Bali pel seu tarannà cultural i artístic. Molta gent ens havia parlat d’aquest indret, alguns deien que era molt maco però d’altres deien que ja havia perdut l’encant.
Com que en pocs dies era l’any nou balinès, 1933, vam pensar que seria un dels millors llocs per viure aquesta festa de prop (tema que explicarem a la següent entrada), no en aquesta, ja que els primers dies a Ubud teníem una altre missió... trobar un bon tatuador.
Només arribar ens vam dirigir a la famosa zona del carrer Monkey Forest, centre del poble, aquí esperàvem trobar un allotjament econòmic, que finalment vam trobar al investigar pels carrers secundaris, ja que el carrer principal no en tenia res de barat.
El homestay que vam trobar, era el típic allotjament indonesi, però aquest amb pica per rentar-te còmodament les dents, que s’agraeix. Vam pagar unes 70.000rp (menys de 6€) prèvia negociació amb l’esmorzar inclòs. Des de la terrassa, a on ens servien l’esmorzar, es podien contemplar unes bones vistes d’Ubud, indret que encara manté cases típiques, d’una o dos plantes a on hi viu tota la família, i com no pot faltar, amb el seu temple particular. L’únic inconvenient és que no podíem estar-hi més de 2 nits, ja que tenien totes les habitacions reservades...
El primer dia el vam passant fent una mica el vago i fent les típiques i poques gestions que tenim; com portar la roba a rentar, buscar Internet i donar alguna volta amb la moto per conèixer la zona i sobretot, localitzar els warungs locals econòmics.
El segon dia la Cris es va llevar decidida amb la idea de, finalment, fer-se un tattoo, idea que feia una eternitat que li rondava pel cap, però que mai s’acabava de decidir. L’Òscar, també estava decidit a fer-se’n un altre ja que vol acabar amb la amb tota la part inferior de la cama tatuada, no en va tenir prou amb l’últim, batejat, Tatto a ‘La jungla’. Tenint com a precedent aquest últim lloc i la, per dir-ho d’alguna manera, no gaire capacitat artística del tatuador, ens vam fer el propòsit de no parar al primer local que trobéssim, sinó donar voltes fins a trobar un local amb un mínim d’higiene i sobretot, que el tiu fos un bon tatuador, un artista. Això ho tenia sobretot clar la Cristina, després d’esperar tant temps com a mínim que valgués la pena (segons criteri personal), i en aquest cas, importava més la capacitat del tiu que els diners que ens cobrés (el que no vol dir, que ens oblidaríem de regatejar).
Així que, després d’agafar forces amb el pancake de rigor mentre vèiem despertar Ubud des de la terrassa, vam agafar els trastos, inclosa la càmera de fotos, per si teníem sort, cosa que la Cris ho dubtava molt i... en busca del nostre tatuador.
El primer garito que vam trobar estava tancat, així que vam continuar la ruta, fins que vam entrar per un carreró i vam trobar el segon. El local en sí no feia mala pinta, així que una de les premisses ja la teníem, ara només quedava descobrir la segona, si la seva mà podia traçar un bon dibuix, i sobretot, si pillava la idea dels tatuatges que volíem.
Així que li vam fer 4 cèntims del que volíem acompanyat d’alguns dibuixos que havíem fet, i el tiu... ens va deixar bastant bocabadats! Va entendre perfectament què volia la Cristina, al igual que l’Òscar, i al dibuixar-ho, no vam dubtar que el personatge sabia el que es feia. Més tard vam entendre perquè ho feia tant bé i és que té el cul pelat de fer tattoos, va començar al 1986, així que porta més de 25 anys dibuixant permanentment la pell de la gent.
Un cop vist això, vam decidir canviar els plans, no continuar buscant més llocs i en un segon ens vam posar a negociar el preu! El preu que vam aconseguir no està gens malament, comparat amb Catalunya i la resta de països que em visitat. Per unes 4 hores de feina, ens demanava 4 milions de Rupies (320€), però el vam pressionar fins a baixar a 3 milions (240€). Un cop negociat el preu ja no hi havia marxa endarrere... i la Cris que es pensava que avui no tocaria tattoo, ja tardava en aixecar-se la samarreta per començar! Una bona sorpresa.
Vam perfilar els últims detalls i directes a començar amb les pessigolles barrejades amb un dolor intermitent. La primera va ser la Cris, i tot seguit l’Òscar.
Bé, això és tot, la resta, us ho expliquem mitjançant el següent vídeo;
Nosaltres estem molt contents amb el resultat, però es clar, és quelcom personal. Us preguntaríem que us semblen a vosaltres... però volem evitar les respostes compromeses... jajajajaja!
La festa del nou any balinès i el reportatge de com ho celebren ho deixarem per la propera entrada.
Vinga amics i família, des d’aquí anirem informant!!!
Una abraçada! Da da! Adéu!
T'ha agradat l'entrada? Fes una donació per poder continuar amb LaNostraVolta.
