Aquest indret és molt famós entre els surfistes ja que s’hi troben onades de nivell mundial, com la mítica onada de Uluwatu, Padang-Padang, Impossibles...
Però abans d’enfilar el camí cap a Bukit vam decidir treure el cap a l’aeroport per si tenien notícies de les nostres estimades taules, ja que després de 3 dies no en sabíem res.
Per entrar a l’aeroport amb vehicle et fan pagar, així que com a bons catalans, l’Òscar es va esperar a fora amb la moto i la Cris va entrar al recinte. Havia d’aconseguir entrar al mateix lloc d’on reculls les maletes de la cinta transportadora, ja que allà s’hi troba l’oficina de la nostre companyia aèria.
Semblava una tasca impossible, ja que amb tot el personal que parlava la Cris quasi no parlaven l’anglès i cada persona l’enviava a una punta diferent de l’aeroport. Finalment va trobar una noia una mica espavilada, i va poder trucar a l’oficina on li van dir que la deixessin entrar per la porta del personal de l’aeroport. Un cop la Cris va trobar aquesta entrada, exclusiva pel personal, havia de passar el control de seguretat, i li van demanar el paper de reclamació de la taula i el passaport, però malauradament... no portava res d’això, així que els hi va demanar si us plau que la deixessin entrar i finalment ho va aconseguir. Això seria impensable a Bcn, entrar a dins un aeroport per la porta del personal i sense documentació!
Un cop a dins va arribar a la zona a on la gent recull les maletes i des de lluny ja va veure... la taula curta!! I al girar la vista una mica més a la dreta.... el longboard!!! Yeaaaah!
El problema és que no anava documentada ni portava la copia de la reclamació... així que la següent feina va ser convèncer a la noia de l’oficina que les taules eren seves. Al cap de poca estona ja ho havia aconseguit, i segons la Cris, creu que la noia al veure-li la cara de felicitat al retrobar les taules, li va estalviar part de la feina!
Així que un parell de signatures més ens uns papers, a passar els mateixos controls que vam passar el dia que vam arribar, però ara sense documentació justificant-ho explicant la historieta, i un cop fora l’aeroport, a caminar fins a on estava l’Òscar amb el estimat longboard i la taula curta!!
L’Òscar va flipar en coloraines al veure la Cris arribar amb les dues taules.
Doncs vinga, tres taules de surf i dues maletes, una moto i de camí cap a Bukit.
Des d’aquest homestay tens accés a totes les platges del voltant en 10 minuts en moto, onades de qualitat com Uluwatu, Padang, Impossibles, Bingin, Dreamland, Balangan i Jimbaran. La veritat és que no és una bona època per surfejar la part oest de Bali ja que la temporada de pluges que compren des de Octubre fins Abril, els vents predominen de component oest, nord-oest. Encara que els dies que no hi ha gaire vent pots surfejar aquestes platges amb poca gent a l’aigua.
Les platges que vam surfejar van ser; Dreamland, una petita platja de sorra blanca empassada per una mega resort amb camp de golf que ha acabat amb la màgia d’aquest indret.
Bingin en canvi encara conserva l’encant dels penya-segats i els bungalows-warungs a peu de platja. Aquí hi pots menjar a preu local i fer una “siesta” entre surfejada i surfejada. Trencant de reef amb onada tubera i ràpida quant enganxes el bon punt de la marea.
Com veure a les fotos els warungs es distribueixen al llarg de la platja enfilant-se sobre el penya-segat. Llocs amb molta màgia que possiblement acabin desapareixent amb la massiva construcció de resort de luxe insostenibles.
Un molt bon lloc per menjar en aquesta península és el Green Mango, un petit warung enfilat al cap damunt d’una muntanyeta amb vistes al mar i on pots trobar el millor Nasi Goreng (arròs fregit) amb tonyina, de tot Indonèsia.
L’ambient és tranquil i familiar, on si vols, pots passar hores parlant amb la família que és més que simpàtica i bevent cervesa Bintang indonesiana.
La setmana a la península va arribar al seu fi i aprofitant que el mar baixava per uns quants dies, vam posar la directa cap a les Gili, sobre les quals parlarem en la propera entrada.
Un altre cop amb la casa a l’esquena i a fer km. La ruta des de la península fins a Padang bai, que és on agafarem el ferry cap a les Gili, voreja la costa direcció nord-est, uns 60 km que són prop de hora i mitja entre un trànsit dens, caòtic però segur encara que no ho sembli, com veureu en el vídeo tot i que malauradament el dia que vam gravar va ser el que hi havia menys transit.
A la tornada de les Gili, ja us explicarem més sobre aquest poble dedicat a la pesca que encara conserva un encant autèntic, on hi vam passar més dies i fins i tot, l’Òscar es va fer un tattoo.
Amics ens veiem a la següent entrada, i mentrestant aneu treballant que heu d’aixecar els països catalans! ;p.
