Ara sí. Hello Indonèsia!Després de la marató de viatges i els obstacles superats sense malalties ni depressions severes... arribem a Indonèsia, Bali, porta d’entrada a aquest meravellós país.
Els viatgers diuen que, travessar Indo és l’última gran aventura del planeta.
Des de l’avió al aproximar-nos a l’aeroport de Bali, Ngurah Rai, les onades ja es feien veure per tota la costa al igual que el verdor de la natura entre volcans i frondosos boscos.
Sorpresa, sorpresa... baixem del avió i la comencem a liar perquè no portàvem rupies per pagar la taxa d’entrada al país que son uns 20 euros i el caixer automàtic no ens dona diners... El personal del airport se’ns va acostar al veure que no ens enteníem amb el caixer i ens va deixa sortir de la terminal per anar a buscar un altre caixer i tornar a pagar la taxa, prèvia retenció dels passaports. Aquí ens adonem que Indo és diferent, anàrquic, alegre, i amb una política més bé laica menys per les drogues, ja que al arribar a la duana pots veure un cartell ben gran on diu: Death penalty for possesion of drug. Pena de mort per possessió de drogues.
Al anar a recollir la maleta i la taula, només va aparèixer... la maleta! Merda!!! La taula de surf no hi és! Al anar a parlar amb la companyia aèria i després d’omplir diversos formularis, ens tranquil·litzen dient-nos que potser s’ha quedat a Darwin i que la buscaran. Aquesta és la sorpresa; arribem a Bali amb el longboard donant voltes per Austràlia i la taula curta perduda ves a saber on!
Gràcies al nostre amic Jordi de La Fosca i les seves múltiples recomanacions sobre l’illa, vam agafar un taxi directes al primer hostalet ubicat a Kuta. Suka Beach Inn s’anomena el ‘antro’ (com veureu en el vídeo) on vam estar-hi les primeres nits, al preu de 10 euros la nit amb un esmorzar prou suficient.
Aquesta va ser la primera habitació amb bany que vam veure d’Indo. Aquí l’estil tradicional és curiós ja que de la paret penja el mànec de la dutxa i sense mampares comparteix espai amb la pica, si n’hi ha, i el WC. Normalment ni hi ha cadena del wàter, per substituir-la hi ha un dipòsit d’aigua amb un cubell el qual utilitzes per tirar aigua manualment al WC. per tal de...
Kuta és una mini Lloret de Mar farcida de tendes de tot tipus, bastant desagradable ja que els milers de venedors no paren d’atabalar mentre camines... transport, yes please, taxi, restaurant, buy buy...
No posarem cap foto de Kuta perquè no en tenim i si no en tenim és que no ens va agradar, tot i que és curiós de veure la vida compartida del temples i venedors en mig d’una ciutat anomenada kaos organitzat.
Els dies a Kuta els vam dedicar a fer les gestions bàsiques de la nostre estada a Indo. Vam llogar una moto per dos mesos al increïble preu de 1.000.000 de rupies que son 80 euros.
Una moto 110cc amb 4 marxes sense maneta per embragar i espai per dur les taules que serà el nostre medi de transport durant els propers 60 dies i haurà de transportar dues persones, dues maletes i tres taules de surf...pobreta, esprem aguanti el ‘tirón’!
Com que no teníem taules i va ser l’aniversari de la Cristina, l’Òscar va decidir regalar-li una taula de surf. Després de donar-li la sorpresa vam recórrer diverses tendes comparant preus, qualitats i mides ja que si Kuta destaca per quelcom és per la manya dels reparadors de taules trencades per la meitat i venudes com a noves sense que ten donis compte.
Es increïble com reparen de bé i barat. Tornant a la taula, l’elecció final va ser una J&S Australiana, 5.11 x 18 x 2 ½ amb uns colors molt 'retro' pel preu de 2 milions, uns 160 euros amb quilles i leash. Vam augmentar el pack amb escarpins i grip.
Per estrenar la taula no vam escollir la massificada, contaminada i plena de vendors ambulants platja de Kuta. Ens vam dirigir a la Pantai (platja) Serangan , una petita península situada a l’est de Bali on els vents de l’estació humida provinents del oest afavoreixen les onades.
Serangan simplement és un seguit de Warungs (xiringuitos) a peu de platja dedicats als surfistes. Només arribar amb la moto ja et criden per anar al seu warung on et conviden a deixar les teves coses vigilades mentre fas surf, conseqüentment quan acabes de fer surf t’ofereixen una dutxa d’aigua dolça i menjar popular d’indonèsia que bàsicament consisteix en arròs, pollastre i pancakes (similar als crepes) de plàtans. A més disposen d'hamaques per fer la migdiada mentre t’atabalen per fer-te un cutre-massatge.
Aquí vam poder estar un parell o tres de dies surfejant sobre reef. Diversos trencants per diferents nivells trencant sobre un escull llarg en una platja de poc més d’un km, sempre hi ha onades i conseqüentment sempre hi ha gent.
Sort que el dia abans vam mirar el mail on el Jordi ens explicava un truc per quan la policia et vol multar. El cas és que Indonèsia és un país subdesenvolupat amb salaris de 40 a 80 € al més, és per això que han de treure el màxim profit dels turistes.
La corrupta policia fa servir el mètode de multar per tonteries al 'guiris' mentre els locals van cinc en una moto, sense casc, contra direcció, entre d’altres sense cap problema.
El truc que ens van explicar consisteix en posar diners, pocs diners (entre 3 i 5 euros), dins el carnet de conduir i els papers de la moto, d’aquesta forma quan et para la policia com van fer amb nosaltres es una manera de subornar-los.
A nosaltres ens va parar el policia explicant-nos que havíem fet un stop sobre la línia del pas de zebra del semàfor. Uiiiii,,,quina falta més greu, eh!!! Ens demanava 500.000 rupies (40 €), l’Òscar li va explicar que no teníem diners ja que anàvem a surfejar sense res, el policia al mirar dins el carnet de conduir va veure els diners màgics 26.000Rp (2,5 €), sense comptar-los els va agafar i ens va deixar marxar... Com veieu aquí les coses funcionen diferent.
Una altre de les coses que sorprenen a Indo és el tema de la construcció, les condicions en les que treballen son més que precàries i prehistòriques. Utilitzen bambú per fer bastides, i xancletes en comptes de botes de seguretat.
Els cables elèctric s’amunteguen sense cap ordre lògic i el cable de terra no existeix, així que les petites enrampades a l’hora d’obrir una porta o obrir l’aigua de la dutxa són comunes i al final t’acostumes.
També és quotidià el menjar de carrer, homes o dones carregats amb els seus carrets, reparteixen menjar pels carrers, com el bakso (sopa de mandonguilles) o el típic nasi goreng (arròs fregit amb el que sigui).
Els preus varien segons si ets local o turista, els locals mengen per 3.000Rp (0,24 €) i els turistes per 15.000Rp (1,2 €).
Tres dies son més que suficients per acabar fins el capdamunt de Kuta. Així que recollim els trastos i ens dirigim cap al sud, a la Península de Bukit, terra poc poblada i destí internacional de surf.
Això ja serà la propera entrada amics!
-->
Sorpresa, sorpresa... baixem del avió i la comencem a liar perquè no portàvem rupies per pagar la taxa d’entrada al país que son uns 20 euros i el caixer automàtic no ens dona diners... El personal del airport se’ns va acostar al veure que no ens enteníem amb el caixer i ens va deixa sortir de la terminal per anar a buscar un altre caixer i tornar a pagar la taxa, prèvia retenció dels passaports. Aquí ens adonem que Indo és diferent, anàrquic, alegre, i amb una política més bé laica menys per les drogues, ja que al arribar a la duana pots veure un cartell ben gran on diu: Death penalty for possesion of drug. Pena de mort per possessió de drogues.
Al anar a recollir la maleta i la taula, només va aparèixer... la maleta! Merda!!! La taula de surf no hi és! Al anar a parlar amb la companyia aèria i després d’omplir diversos formularis, ens tranquil·litzen dient-nos que potser s’ha quedat a Darwin i que la buscaran. Aquesta és la sorpresa; arribem a Bali amb el longboard donant voltes per Austràlia i la taula curta perduda ves a saber on!
Gràcies al nostre amic Jordi de La Fosca i les seves múltiples recomanacions sobre l’illa, vam agafar un taxi directes al primer hostalet ubicat a Kuta. Suka Beach Inn s’anomena el ‘antro’ (com veureu en el vídeo) on vam estar-hi les primeres nits, al preu de 10 euros la nit amb un esmorzar prou suficient.
Aquesta va ser la primera habitació amb bany que vam veure d’Indo. Aquí l’estil tradicional és curiós ja que de la paret penja el mànec de la dutxa i sense mampares comparteix espai amb la pica, si n’hi ha, i el WC. Normalment ni hi ha cadena del wàter, per substituir-la hi ha un dipòsit d’aigua amb un cubell el qual utilitzes per tirar aigua manualment al WC. per tal de...
Kuta és una mini Lloret de Mar farcida de tendes de tot tipus, bastant desagradable ja que els milers de venedors no paren d’atabalar mentre camines... transport, yes please, taxi, restaurant, buy buy...
No posarem cap foto de Kuta perquè no en tenim i si no en tenim és que no ens va agradar, tot i que és curiós de veure la vida compartida del temples i venedors en mig d’una ciutat anomenada kaos organitzat.
Els dies a Kuta els vam dedicar a fer les gestions bàsiques de la nostre estada a Indo. Vam llogar una moto per dos mesos al increïble preu de 1.000.000 de rupies que son 80 euros.
Una moto 110cc amb 4 marxes sense maneta per embragar i espai per dur les taules que serà el nostre medi de transport durant els propers 60 dies i haurà de transportar dues persones, dues maletes i tres taules de surf...pobreta, esprem aguanti el ‘tirón’!
Com que no teníem taules i va ser l’aniversari de la Cristina, l’Òscar va decidir regalar-li una taula de surf. Després de donar-li la sorpresa vam recórrer diverses tendes comparant preus, qualitats i mides ja que si Kuta destaca per quelcom és per la manya dels reparadors de taules trencades per la meitat i venudes com a noves sense que ten donis compte.
Es increïble com reparen de bé i barat. Tornant a la taula, l’elecció final va ser una J&S Australiana, 5.11 x 18 x 2 ½ amb uns colors molt 'retro' pel preu de 2 milions, uns 160 euros amb quilles i leash. Vam augmentar el pack amb escarpins i grip.
Per estrenar la taula no vam escollir la massificada, contaminada i plena de vendors ambulants platja de Kuta. Ens vam dirigir a la Pantai (platja) Serangan , una petita península situada a l’est de Bali on els vents de l’estació humida provinents del oest afavoreixen les onades.
Serangan simplement és un seguit de Warungs (xiringuitos) a peu de platja dedicats als surfistes. Només arribar amb la moto ja et criden per anar al seu warung on et conviden a deixar les teves coses vigilades mentre fas surf, conseqüentment quan acabes de fer surf t’ofereixen una dutxa d’aigua dolça i menjar popular d’indonèsia que bàsicament consisteix en arròs, pollastre i pancakes (similar als crepes) de plàtans. A més disposen d'hamaques per fer la migdiada mentre t’atabalen per fer-te un cutre-massatge.
Aquí vam poder estar un parell o tres de dies surfejant sobre reef. Diversos trencants per diferents nivells trencant sobre un escull llarg en una platja de poc més d’un km, sempre hi ha onades i conseqüentment sempre hi ha gent.
Sort que el dia abans vam mirar el mail on el Jordi ens explicava un truc per quan la policia et vol multar. El cas és que Indonèsia és un país subdesenvolupat amb salaris de 40 a 80 € al més, és per això que han de treure el màxim profit dels turistes.
La corrupta policia fa servir el mètode de multar per tonteries al 'guiris' mentre els locals van cinc en una moto, sense casc, contra direcció, entre d’altres sense cap problema.
El truc que ens van explicar consisteix en posar diners, pocs diners (entre 3 i 5 euros), dins el carnet de conduir i els papers de la moto, d’aquesta forma quan et para la policia com van fer amb nosaltres es una manera de subornar-los.
A nosaltres ens va parar el policia explicant-nos que havíem fet un stop sobre la línia del pas de zebra del semàfor. Uiiiii,,,quina falta més greu, eh!!! Ens demanava 500.000 rupies (40 €), l’Òscar li va explicar que no teníem diners ja que anàvem a surfejar sense res, el policia al mirar dins el carnet de conduir va veure els diners màgics 26.000Rp (2,5 €), sense comptar-los els va agafar i ens va deixar marxar... Com veieu aquí les coses funcionen diferent.
Una altre de les coses que sorprenen a Indo és el tema de la construcció, les condicions en les que treballen son més que precàries i prehistòriques. Utilitzen bambú per fer bastides, i xancletes en comptes de botes de seguretat.
Els cables elèctric s’amunteguen sense cap ordre lògic i el cable de terra no existeix, així que les petites enrampades a l’hora d’obrir una porta o obrir l’aigua de la dutxa són comunes i al final t’acostumes.
També és quotidià el menjar de carrer, homes o dones carregats amb els seus carrets, reparteixen menjar pels carrers, com el bakso (sopa de mandonguilles) o el típic nasi goreng (arròs fregit amb el que sigui).
Els preus varien segons si ets local o turista, els locals mengen per 3.000Rp (0,24 €) i els turistes per 15.000Rp (1,2 €).
Tres dies son més que suficients per acabar fins el capdamunt de Kuta. Així que recollim els trastos i ens dirigim cap al sud, a la Península de Bukit, terra poc poblada i destí internacional de surf.
Això ja serà la propera entrada amics!
DA DA, adeu en indonesia.
