Hello Bali, ai no! Darwin.
Com ja us vam explicar a l’entrada de l’aniversari de la Cristina, quan faltava menys d’1 hora per arribar a Bali (Indonèsia) l’avió va canviar la ruta per dirigir-se a Darwin (Austràlia) degut a l’entrada en erupció d’un volcà a Java.
En aquesta entrada us explicarem les notícies que ens van arribar del volcà, els nostres dies a Darwin i tots els contratemps que van tenir des de que vam abandonar Tahiti direcció Bali.
El dia 25 de gener ja vam començar llevant-nos a les 2 de la matinada, per agafar un bus cap a l’aeroport, ja que l’avió sortia a les 8 matí. Us preguntareu... Per què tant d’hora? Està bé ser previsors, però tant??? La raó és que com ja us hem explicat el servei de busos que arriba a Teahupoo és precari i hi passa cada 2-3 hores...
Durant el viatge de 2 hores la Cristina va dormir, i al arribar a les 5h a l’aeroport va ser el torn de l’Òscar, mentre la Cristina feia guàrdia.
L’avió va ser puntual i en 2 hores ja tornàvem ha estar a Rarotonga, Cook Island a on ens esperava el primer ‘contratemps’. Només aterrar vam entrar en una escena del C.S.I, van entrar unes 4 persones amb mascaretes i repartint fulls als passatges, sense deixar-nos baixar, a on explicaven que hi havia hagut brots de Dengue a Tahiti i conseqüentment van fumigar l’avió a consciència per tal d’assegurar-se que no portàvem cap mosquit des de Tahiti. El Dengue és una malaltia potencialment mortal que es transmet via ‘mosquit’ i de la qual, no existeix cap vacuna, et salves si corres cap a un bon hospital.
Ja us podeu imaginar les nostres cares al veure tot aquest merder, i tancant la boca per intentar no respirar el spray que tiraven per tot arreu. Amb tot el cos ple, però ple de picades i pensant que havíem estat 15 dies vivint al costat d’un riu i una de les zones més humides de l’illa, ideal hàbitat per la reproducció d’aquests fastigosos mosquits.
Amb tot això no paràvem de mirar el nostre rellotge ja que encara ens esperava el següent handicap del dia, i no era agafar el següent vol ja que per això encara teníem unes 7 hores, sinó per arribar a temps a recollir el longboard a la oficina del hotelet que vam estar, i que està a l’altre punta de l’illa. Com us vam dir aquí no s’estressen gaire, per això el nostre neguit en arribar a recollir el longboard, ja que a les 12h ja tanquen les oficines (bona vida... només treballen de 9 a 12h).
Total que vam tenir sort i als 15 min d’aterrar va passar un bus que l’Òscar el va agafar, i de mentre la Cristina es va quedar al super-mini aeroport amb els trastos i divertint-se amb una nena maori, que no sabies ni a on anava, ni d’on venia i ni que feia allà sola i enlloc d’estar a l’escola...
Al cap de prop de 3 hores l’Òscar apareix en un mini-bus sent-ne l’únic passatger i amb la taula de surf de prop de 3 metres, era l’únic del mini-bus ja que la ultima parada era 2 km endarrere però va convèncer al conductor perquè el deixes al aeroport.
A les 19h vam agafar el segon vol direcció Auckland, NZ, a on vam arribar a les 23h de un dia després, segons l’horari de Tahiti hauria de ser la nit del 25 però era la del dia 26, ja que NZ és el primer país per on surt el sol, i Tahiti l’últim.
La primera tasca en arribar a l’aeroport va ser buscar uns bancs confortables que serien el nostre llit, ja que el següent avió cap a Brisbane, Austràlia, sortia a les 7 del matí. Sort que abans de tancar els ulls vam veure que el nostre vol ja s’indicava com ha atraçat! I encara faltaven 8 hores per l’hora prevista!
Així que ens vam dirigir directament a un mostrador de Pacific Blue i per sort, vam enganxar un noi quan ja estava plegant. Al comentar-li que després teníem que agafar un vol de connexió de Brisbane a Bali, ens va canviar els bitllets per un altre vol que feia connexió a Sydney a la mateixa hora. Així que amb això solucionat vam intentar dormir entre el batibull que porta de la maneta un aeroport internacional.
A les 5 del matí ja estaven fent cua per facturar, i sort que vam fer-ho d’hora ja que ens van dir que no podíem facturar sense el bitllet de sortida de Bali!!! Cuidaaaoooooo!!!
Corre corre que te pillo de punta a punta de l’aeroport buscant internet per comprar els bitllets! A on anem? Quina data? Quines companyies aèries??? Ups... I quan ja ho teníem amb Air Asia cap a Singapur i a pocs minuts de que tanquessin la facturació,... error error! La targeta de crèdit o la web no funciona!! Merda... després de superar el xoc i fer varis intents, ho provem amb eDreams (un buscador de vols) i bingoooo!!! Podem comprar els bitllets del mateix vol i al mateix preu!Xupi-guai!!
I ara...corre corre amb les taules de surf i les maletes a l’altre punta de l'aeroport, i arribem just a temps! La noia molt amable, que ja ens estava esperant, ens deixa entrar a les oficines per imprimir els bitllets i fer tots els tràmits. Per sort podem asseure els nostres culs a l’avió quan ja estaven fent la ‘last call’ abans de tancar les portes. Ooook una altre contratemps superat!
Següent parada... Sydney! Aeroport que encara ens quedava per visitar. La parada entre vols va durar 3 hores i aquí no ens va passar res d’especial, simplement que vam arribar morts de gana ja que amb tot el lio de Auckland no vam tenir temps d’esmorzar i a l’avió no et donen ni agua si no passes la targeta de crèdit!
El quart vol ja era l’últim de Sydney a Bali, on teníem unes ganes d’arribar brutals que ja estàvem cansats entre vols i maratons. Ja sabíem que Austràlia és immensa però no per això no ens va deixar d’impressionar la seva grandària ja que vam estar prop de 5 hores sobrevolant-la i gaudint de les magnífiques vistes del centre d’aquest país a on bàsicament no hi ha res, només desert de terra vermellosa i àrida. Quasi que amb aquest vol ja ens podem estalviar un viatge per visitar el desert d’Austràlia, ja ens podem fer una bona idea.
Quan per fi comencem a veure el gran Oceà Índic...
Tornem a veure terra australiana... sense cap comunicat oficial per part de la tripulació, ens comencem a preguntar si tot alguna sorpresa més ens espera en aquest 27 de Gener aniversari de la Cristina.
Després de minuts d’incertesa, el comunicat arriba en forma de veu del comandant de l’avió explicant breument que hi ha un volcà en erupció a alguna illa d’Indonèsia i que degut a la cendra han tancat l’espai aeri de Bali.
Tot això significa que aterrarem a Darwin, capital del territori del nord i ens allotjaran en un mega hotel de luxe durant dues nits amb menjar inclòs... dins el dolent, no està malament, no? Dos dies per visitar Darwin tot pagat i relax en un hotel que mai ens haguéssim plantejat de dormir.
Darwin és redueix a una petita ciutat llançadora a diverses excursions a parcs nacionals farcits de cocodrils de totes menes i colors...poc més a destacar d’aquest indret a part de la piscina d’onades que vam trobar just al costat de la platja i que només costava 5 dòlars amb bodyboards inclosos...és el primer cop que creiem que quelcom era barato a Austràlia, més tard vam entendre que al no poder-te banyar a la platja per està plena de cocodrils fan preus assequibles per la piscineta d’onades.
Cada 15 minuts encenen la maquinaria que produeix les onades, diferents tipus, algunes surfejables amb el body i d’altres per jugar amb la família. Vam passar una bona estona jugant com quan érem nens!
Desprès de dos dies ens informen que l’espai aeri continua tancat i només ens poden retornar a Sydney. Nosaltres ens vam assabentar que d’altres companyies si que volaven i així vam decidir quedar-nos una nit més al super hotel pagat i l’endemà moure’ns a un mini hostal de merda per esperar a que sortís un vol que vam aconseguir per anar a Bali amb Jetstar.
Tornem a l’aeroport de Darwin només amb les maletes ja que les taules de surf ens les guardaven en les oficines de Pacific Blue. Tot bé fins al moment de facturar... últim entrebanc... la noia de facturació ens diu que els longboard no hi cap a l’avió, nosaltres incrèduls li vam dir que fes el favor de comprovar-ho i així ho va fer. Van agafar el longboard i van intentar de ficar-lo però no hi cabia (degut a que utilitzen containers) fallo nostre de no mirar les especificacions de límit de les mides de l’equipatge.
Sant Tornem-hi... els dos flipats en mig de l’aeroport sense saber que collons fer amb el longboard i el vol que sortia en breu. Vam intentar enviar-lo per cargo, va ser impossible, contactar n amic que viatjava al dia següent a Bali, va ser impossible...ja no ens quedava cap alternativa. En un estat de desolació vam decidir deixar el longboard a les mateixes oficines de la companyia Pacific Blue, les quals estaven buides, deixant una nota a sobre de la taula explicant el que havia passat i que si us plau ens enviessin el long a Bali. Al marxar va entrar personal a les oficines i ens van pillar d’infragantis demanant-nos explicacions de que fèiem allà. Primer no es volien fer responsables però gracies al caràcter de la Cristina i un parell de paraules pujades de to fent-lis entendre que al cap davall era el seu problema, van accedir a enviar-nos el nostre estimat longboard via Darwin-Brisbane-Bali (al pobret li espera un llarg viatge).
Un altre cop amb la “last call” to Bali corrents vam poder pujar a cinquè avió. El viatge va ser tranquil i sense luxes. En unes tres hores per fi vam veure les primeres onades des de l’avio de la costa d’Indonèsia.
Amics nostres, si penseu que això és tot aneu equivocats i es que l’arribada a Bali ens espera una l’última sorpresa que explicarem... a la propera entrada!
A cascar-la companys cibernètics de viatge.
-->
Durant el viatge de 2 hores la Cristina va dormir, i al arribar a les 5h a l’aeroport va ser el torn de l’Òscar, mentre la Cristina feia guàrdia.
L’avió va ser puntual i en 2 hores ja tornàvem ha estar a Rarotonga, Cook Island a on ens esperava el primer ‘contratemps’. Només aterrar vam entrar en una escena del C.S.I, van entrar unes 4 persones amb mascaretes i repartint fulls als passatges, sense deixar-nos baixar, a on explicaven que hi havia hagut brots de Dengue a Tahiti i conseqüentment van fumigar l’avió a consciència per tal d’assegurar-se que no portàvem cap mosquit des de Tahiti. El Dengue és una malaltia potencialment mortal que es transmet via ‘mosquit’ i de la qual, no existeix cap vacuna, et salves si corres cap a un bon hospital.
Ja us podeu imaginar les nostres cares al veure tot aquest merder, i tancant la boca per intentar no respirar el spray que tiraven per tot arreu. Amb tot el cos ple, però ple de picades i pensant que havíem estat 15 dies vivint al costat d’un riu i una de les zones més humides de l’illa, ideal hàbitat per la reproducció d’aquests fastigosos mosquits.
Amb tot això no paràvem de mirar el nostre rellotge ja que encara ens esperava el següent handicap del dia, i no era agafar el següent vol ja que per això encara teníem unes 7 hores, sinó per arribar a temps a recollir el longboard a la oficina del hotelet que vam estar, i que està a l’altre punta de l’illa. Com us vam dir aquí no s’estressen gaire, per això el nostre neguit en arribar a recollir el longboard, ja que a les 12h ja tanquen les oficines (bona vida... només treballen de 9 a 12h).
Total que vam tenir sort i als 15 min d’aterrar va passar un bus que l’Òscar el va agafar, i de mentre la Cristina es va quedar al super-mini aeroport amb els trastos i divertint-se amb una nena maori, que no sabies ni a on anava, ni d’on venia i ni que feia allà sola i enlloc d’estar a l’escola...
Al cap de prop de 3 hores l’Òscar apareix en un mini-bus sent-ne l’únic passatger i amb la taula de surf de prop de 3 metres, era l’únic del mini-bus ja que la ultima parada era 2 km endarrere però va convèncer al conductor perquè el deixes al aeroport.
A les 19h vam agafar el segon vol direcció Auckland, NZ, a on vam arribar a les 23h de un dia després, segons l’horari de Tahiti hauria de ser la nit del 25 però era la del dia 26, ja que NZ és el primer país per on surt el sol, i Tahiti l’últim.
La primera tasca en arribar a l’aeroport va ser buscar uns bancs confortables que serien el nostre llit, ja que el següent avió cap a Brisbane, Austràlia, sortia a les 7 del matí. Sort que abans de tancar els ulls vam veure que el nostre vol ja s’indicava com ha atraçat! I encara faltaven 8 hores per l’hora prevista!
Així que ens vam dirigir directament a un mostrador de Pacific Blue i per sort, vam enganxar un noi quan ja estava plegant. Al comentar-li que després teníem que agafar un vol de connexió de Brisbane a Bali, ens va canviar els bitllets per un altre vol que feia connexió a Sydney a la mateixa hora. Així que amb això solucionat vam intentar dormir entre el batibull que porta de la maneta un aeroport internacional.
A les 5 del matí ja estaven fent cua per facturar, i sort que vam fer-ho d’hora ja que ens van dir que no podíem facturar sense el bitllet de sortida de Bali!!! Cuidaaaoooooo!!!
Així és com ens van quedar els nostres ulls ja cansats de 'tute' que portàvem...
Corre corre que te pillo de punta a punta de l’aeroport buscant internet per comprar els bitllets! A on anem? Quina data? Quines companyies aèries??? Ups... I quan ja ho teníem amb Air Asia cap a Singapur i a pocs minuts de que tanquessin la facturació,... error error! La targeta de crèdit o la web no funciona!! Merda... després de superar el xoc i fer varis intents, ho provem amb eDreams (un buscador de vols) i bingoooo!!! Podem comprar els bitllets del mateix vol i al mateix preu!Xupi-guai!!
I ara...corre corre amb les taules de surf i les maletes a l’altre punta de l'aeroport, i arribem just a temps! La noia molt amable, que ja ens estava esperant, ens deixa entrar a les oficines per imprimir els bitllets i fer tots els tràmits. Per sort podem asseure els nostres culs a l’avió quan ja estaven fent la ‘last call’ abans de tancar les portes. Ooook una altre contratemps superat!
Següent parada... Sydney! Aeroport que encara ens quedava per visitar. La parada entre vols va durar 3 hores i aquí no ens va passar res d’especial, simplement que vam arribar morts de gana ja que amb tot el lio de Auckland no vam tenir temps d’esmorzar i a l’avió no et donen ni agua si no passes la targeta de crèdit!
El quart vol ja era l’últim de Sydney a Bali, on teníem unes ganes d’arribar brutals que ja estàvem cansats entre vols i maratons. Ja sabíem que Austràlia és immensa però no per això no ens va deixar d’impressionar la seva grandària ja que vam estar prop de 5 hores sobrevolant-la i gaudint de les magnífiques vistes del centre d’aquest país a on bàsicament no hi ha res, només desert de terra vermellosa i àrida. Quasi que amb aquest vol ja ens podem estalviar un viatge per visitar el desert d’Austràlia, ja ens podem fer una bona idea.
Quan per fi comencem a veure el gran Oceà Índic...
Tornem a veure terra australiana... sense cap comunicat oficial per part de la tripulació, ens comencem a preguntar si tot alguna sorpresa més ens espera en aquest 27 de Gener aniversari de la Cristina.
Després de minuts d’incertesa, el comunicat arriba en forma de veu del comandant de l’avió explicant breument que hi ha un volcà en erupció a alguna illa d’Indonèsia i que degut a la cendra han tancat l’espai aeri de Bali.
Tot això significa que aterrarem a Darwin, capital del territori del nord i ens allotjaran en un mega hotel de luxe durant dues nits amb menjar inclòs... dins el dolent, no està malament, no? Dos dies per visitar Darwin tot pagat i relax en un hotel que mai ens haguéssim plantejat de dormir.
Darwin és redueix a una petita ciutat llançadora a diverses excursions a parcs nacionals farcits de cocodrils de totes menes i colors...poc més a destacar d’aquest indret a part de la piscina d’onades que vam trobar just al costat de la platja i que només costava 5 dòlars amb bodyboards inclosos...és el primer cop que creiem que quelcom era barato a Austràlia, més tard vam entendre que al no poder-te banyar a la platja per està plena de cocodrils fan preus assequibles per la piscineta d’onades.
Cada 15 minuts encenen la maquinaria que produeix les onades, diferents tipus, algunes surfejables amb el body i d’altres per jugar amb la família. Vam passar una bona estona jugant com quan érem nens!
Desprès de dos dies ens informen que l’espai aeri continua tancat i només ens poden retornar a Sydney. Nosaltres ens vam assabentar que d’altres companyies si que volaven i així vam decidir quedar-nos una nit més al super hotel pagat i l’endemà moure’ns a un mini hostal de merda per esperar a que sortís un vol que vam aconseguir per anar a Bali amb Jetstar.
Tornem a l’aeroport de Darwin només amb les maletes ja que les taules de surf ens les guardaven en les oficines de Pacific Blue. Tot bé fins al moment de facturar... últim entrebanc... la noia de facturació ens diu que els longboard no hi cap a l’avió, nosaltres incrèduls li vam dir que fes el favor de comprovar-ho i així ho va fer. Van agafar el longboard i van intentar de ficar-lo però no hi cabia (degut a que utilitzen containers) fallo nostre de no mirar les especificacions de límit de les mides de l’equipatge.
Sant Tornem-hi... els dos flipats en mig de l’aeroport sense saber que collons fer amb el longboard i el vol que sortia en breu. Vam intentar enviar-lo per cargo, va ser impossible, contactar n amic que viatjava al dia següent a Bali, va ser impossible...ja no ens quedava cap alternativa. En un estat de desolació vam decidir deixar el longboard a les mateixes oficines de la companyia Pacific Blue, les quals estaven buides, deixant una nota a sobre de la taula explicant el que havia passat i que si us plau ens enviessin el long a Bali. Al marxar va entrar personal a les oficines i ens van pillar d’infragantis demanant-nos explicacions de que fèiem allà. Primer no es volien fer responsables però gracies al caràcter de la Cristina i un parell de paraules pujades de to fent-lis entendre que al cap davall era el seu problema, van accedir a enviar-nos el nostre estimat longboard via Darwin-Brisbane-Bali (al pobret li espera un llarg viatge).
Un altre cop amb la “last call” to Bali corrents vam poder pujar a cinquè avió. El viatge va ser tranquil i sense luxes. En unes tres hores per fi vam veure les primeres onades des de l’avio de la costa d’Indonèsia.
Amics nostres, si penseu que això és tot aneu equivocats i es que l’arribada a Bali ens espera una l’última sorpresa que explicarem... a la propera entrada!
A cascar-la companys cibernètics de viatge.
